PLATÓ

Selectivitat 2024 – 2025.    

En l’actual temari de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU), Plató és un dels set autors seleccionats, com ho ha estat durant els darrers anys. Particularment, l’obra destacada que sintetitza el seu pensament en els exàmens és la República, una de les seves obres més rellevants. Aquesta peça aborda qüestions fonamentals com la justícia, l’educació, la política i la natura del coneixement, presentant una visió profunda i estructurada del seu ideal de societat i del govern basat en la filosofia. La selecció d’aquesta obra no és casual, ja que, per comprendre plenament La República i el seu ideari polític, és imprescindible aprofundir en l’ontologia i en les reflexions de Plató sobre el coneixement. El seu pensament filosòfic, especialment la teoria de les idees, resulta clau per entendre els fonaments de la seva proposta de societat justa i del paper central que hi juguen els filòsofs.

Per tant, seguint l’esquema proposat per Proves d’Accés a la Universitat (PAU) dividirem el pensament de Plató en dos parts. Una primera que anomenarem com a teoria de les idees i una segona com a teoria política.

PRIMERA PART: TEORIA DE LES IDEES.

La teoria de les idees és la primera part de Plató, la qual tracta la realitat, com es comporta, així com influencia en nosaltres fins arribar a la pregunta existencialista, així com resposta, sobre que som nosaltres. 

La teoria de les idees la podem resumir en el següent índex, el qual anirem articulant a poc a poc i de manera esglaonada:

1. Dualisme ontològic.

2. Dualisme antropològic.

3. El món de les idees.

4. El mite del carro alat.

5. La dialèctica.

6. La teoria de la reminiscència.

7. El mite de la caverna. 

8. La teoria del coneixement.

Plató (427 aC - 347 aC) va ser un filòsof grec clau en la història del pensament occidental. Nascut a Atenes, provenia d'una família aristocràtica amb vincles polítics. Va ser deixeble de Sòcrates, i el seu profund impacte el va portar a desenvolupar una filosofia basada en la recerca de la veritat, la justícia i el bé comú.

Després de la mort de Sòcrates, Plató va viatjar per regions com Egipte i la Magna Grècia, on va conèixer diverses corrents de pensament. En tornar a Atenes, va fundar l'Acadèmia, una institució educativa que va ser el primer centre formal d'ensenyament superior d'Occident, i on Aristòtil seria un dels seus deixebles més destacats.

Plató és conegut pels seus diàlegs, textos filosòfics en què Sòcrates apareix sovint com a protagonista principal. Aquests escrits, tradicionalment classificats en tres etapes — joventut, maduresa i vellesa —, aborden una àmplia gamma de temes, entre els quals destaquen la teoria de les idees (o formes), la naturalesa del coneixement, l'organització de la política ideal i les reflexions ètiques més profundes.

1. Dualisme ontològic. 

Plató afirma que la realitat té una composició dual. D’una banda, hi ha el món sensible, que és canviant, dinàmic i imperfecte. Aquest món és el que percebem a través dels sentits, però està marcat per la transitorietat i l’aparença, oferint només una còpia limitada i incompleta de la realitat autèntica. D’altra banda, més enllà de les aparences i el que ens proporcionen els sentits, existeix el món de les idees. Aquest és immaterial, immutable i perfecte, i representa la realitat verdadera. Les idees són les formes pures que constitueixen l’essència de totes les coses i que només es poden conèixer a través de la raó. Per Plató, aquest món intel·ligible és el fonament de tot coneixement i existència, ja que les coses sensibles només són reflexos d’aquestes idees eternes i universals. 

Aquesta dualitat, que constitueix el convenciment ontològic de Plató, sorgeix com a resposta al conflicte filosòfic sobre la naturalesa de la realitat que oposava Parmènides d’Elea i Heràclit d’Efes. Heràclit d’Efes defensava que la realitat és canviant, dinàmica i en constant transformació, tal com ho il·lustra el seu conegut aforisme: "Mai et podràs banyar dues vegades a les mateixes aigües del riu," ja que tot flueix i res roman. Aquesta perspectiva posa èmfasi en el caràcter transitori i mutable de l’existència percebuda. En contraposició, Parmènides d’Elea sostenia que la realitat és immutable, eterna i única. Segons ell, el canvi és una mera il·lusió, ja que el que "és" no pot deixar de ser, ni el que "no és" pot arribar a ser. Així, la percepció del moviment i la diversitat no són més que enganys dels sentits. 

Plató reconcilia aquestes dues visions amb la seva teoria de la dualitat entre el món sensible i el món de les idees. Per a ell, el món sensible reflecteix la constant transformació que descriu Heràclit, mentre que el món intel·ligible, format per les idees eternes i immutables, dona suport a la concepció de Parmènides. D’aquesta manera, Plató unifica el canvi i la permanència en una sola estructura metafísica.

2. Dualisme antropològic.

Plató afirma que la realitat que percebem és dual i, per tant, sosté que l'ésser humà també ho és. Segons el filòsof, l'ésser humà és un compost antinatural format per cos i ànima. El cos pertany al món sensible i, a través dels sentits, ens permet conèixer aquesta realitat. Tanmateix, l'ànima, que no pertany al món sensible, es troba empresonada en aquesta esfera, encadenada i tancada dins del cos. Aquesta concepció es recull en la doctrina soma-sema, on soma significa cos i sema vol dir presó, suggerint que el cos és la presó de l'ànima. 

El propòsit de Plató és, en primer lloc, explicar per què l'ànima es troba empresonada en l'esfera del sensible i, en conseqüència, dins del cos, i, en segon lloc, proposar un projecte d'alliberació d'aquesta condició. 

La primera explicació es troba en el mite del carro alat, que descriu la lluita de l'ànima per mantenir l'equilibri entre els seus diferents impulsos. La segona es presenta en el mite de la caverna, que mostra el camí cap al coneixement i la llum, simbolitzant l'alliberació de l'ànima del món sensible.

3. El món de les idees.

El món de les idees per Plató és l'autèntica realitat, aquella que és original, així com immutable, eterna i perfecte. El món sensible participa del món de les idees al copiar-lo. 

El món sensible participa del món de les idees al copiar-lo i aquest concepte s'anomena en la teoria platònica com méthexis. Posem un cas per entendre'ns quan parlem de la participació:

Una flor del món sensible pot semblar bella a simple vista, però aquesta bellesa no és la Bellesa perfecta en si mateixa. La flor només és bella perquè participa en la idea de Bellesa, que és absoluta, universal i immutable. En canvi, la bellesa de la flor és temporal, subjectiva i imperfecta, un reflex incomplet i limitat de la perfecció que es troba al món de les idees.Aquest principi pot extrapolar-se a altres conceptes, com ara la justícia. Una acció concreta no és justa per la seva naturalesa en si mateixa, sinó perquè participa en la idea de Justícia, una realitat objectiva, universal i perfecta que resideix en el món intel·ligible. Així com la flor rep la seva bellesa de la idea de Bellesa, una acció justa reflecteix parcialment la idea de Justícia, encara que sempre de manera imperfecta i condicionada pel món sensible.

El món de les idees és, segons Plató, el món autèntic i original, una realitat immaterial, eterna i immutable de la qual prové l'ànima humana. És en aquest món on es troben les idees pures, les formes perfectes que serveixen com a model i origen de totes les coses que percebem en el món sensible. Aquestes idees són universals i no depenen del temps ni de l'espai, ja que existeixen per si mateixes. Entre les idees que conformen aquest món intel·ligible, la idea de Bé ocupa el lloc més alt. Plató la descriu com la idea suprema, aquella que actua com a font de llum, dotant de comprensió, veritat i existència a totes les altres idees.

El món de les idees, segons Plató, està estructurat en una jerarquia de quatre nivells, que reflecteixen diferents graus de perfecció i universalitat. Aquesta classificació organitza les idees segons la seva proximitat a la idea de Bé, que és el cim d’aquesta jerarquia i el principi fonamental que dóna existència i sentit a tot. 

1. Les idees de les coses concretes: Aquest és el nivell més baix del món de les idees i inclou les idees associades als objectes particulars del món sensible.

2. Les idees matemàtiques i geomètriques: En aquest nivell es troben les idees pures i immutables de les matemàtiques i la geometria, com ara el concepte de cercle, triangle, o els nombres.

3. Les idees universals de moral i estètica: En aquest nivell es troben les idees més elevades, que són aplicables al comportament i als valors humans. Inclouen conceptes com la Justícia, la Bellesa, la Bondat o la Llibertat.

4. La idea de Bé: En la cúspide del món de les idees es troba la idea de Bé, la més elevada i essencial.

4. La dialèctica.

Hi ha dues dialèctiques per Plató:

1. Dialèctica ascendent: La dialèctica ascendent es refereix al camí que segueix l’ànima o la raó per elevar-se des del món sensible fins al món de les idees. És un procés progressiu que parteix de l’experiència concreta i dels objectes particulars del món físic, fins arribar a la contemplació de les idees pures i, finalment, a la idea suprema del Bé.

2. Dialèctica descendent: La dialèctica descendent és el procés invers: una vegada l’individu ha accedit a la veritat mitjançant la contemplació de les idees, torna al món sensible per aplicar aquest coneixement en la realitat pràctica.

5. La teoria de la reminscència.

La teoria de la reminiscència, estretament vinculada a la dialèctica, postula que el coneixement no es crea ni s’inventa, sinó que es redescobreix. Aquest fet és possible perquè, com s’ha indicat anteriorment, l’ànima ha oblidat allò que ja coneixia en contemplar el món de les idees abans d’unir-se al cos. La reminiscència, doncs, es pot entendre com l’acte de recordar el coneixement oblidat mitjançant la reflexió o el diàleg, que desperta aquest saber latent en l’ànima. D'aquesta manera, segons Plató, l’única manera de dur a terme la reminiscència i, per tant, d’accedir al coneixement, és mitjançant la dialèctica com a metodologia. Aquesta és, segons el filòsof, la forma més elevada d’ensenyament a la qual l’ésser humà pot aspirar.

6. El mite de la caverna.

Plató utilitza el mite de la caverna per explicar els conceptes que ha desenvolupat prèviament, així com el procés d’alliberament de l’ànima, que transita per diversos graus de coneixement, com veurem més endavant.

"Imagina un grup de persones encadenades dins d’una caverna des de la seva naixença. Estan presoneres en una posició fixa que les obliga a mirar únicament la paret del fons, sense poder veure res del que succeeix al seu voltant ni el que passa davant d’elles. Al fons de la caverna hi ha un foc, i entre el foc i els presoners s’alça una paret baixa. Darrere d’aquesta paret, un grup de persones manipula figures i objectes que es projecten a la paret com si fossin ombres. Aquestes ombres són l’única cosa que els presoners poden veure i percebre.Els presoners creuen que les ombres són la realitat, ja que és tot el que han conegut des de sempre. Ignoren que aquestes ombres no són res més que projeccions d’objectes reals, i per tant confonen la realitat amb les aparences.Un dels presoners és alliberat i, mitjançant un procés gradual, aconsegueix sortir de la caverna. Inicialment, la llum del sol li resulta tan enlluernadora que li costa distingir res. Però, poc a poc, els seus ulls s’adapten i comença a veure el món tal com és, sense enganys ni aparences artificials."

El mite de la caverna és l'al·legoria on Plató explica el procés gradual i d'alliberament de l'ànima. Cada estat de la caverna representa un nivell de coneixement, tal i com veurem més endavant. Tanmateix, allò substancial del mite és reconèixer aquest com la figura metafòrica on s'explica que el procés de l'ànima i la restitució d'aquesta en el món que li pertoca per naturalesa. 

És convenient, però, abans de continuar amb la teoria, comprendre el simbolisme de cada figura del mite:

En el mite de la caverna, es poden distingir dos espais que, simbòlicament, representen el món sensible i el món de les idees. El món sensible està representat per l'espai interior, és a dir, la caverna, mentre que l'exterior simbolitza el món de les idees. El presoner representa l'ànima empresonada, que ha de lliurar-se de la condemna de la caverna o del món sensible, establint un procés gradual i vertical que l'ha de conduir a la comprensió del món de les idees, il·luminat pel sol, que, en termes filosòfics, representa la idea del bé. El procés de coneixement, tal com s'explica en el mite, és dolorós, ja que implica abandonar un coneixement que es considerava segur per adoptar un altre, i aquest canvi provoca sofriment. Un dolor necessari per transitar d’una veritat falsa a la veritable.

7. La teoria de coneixement.

La teoria del coneixement és la part en què Plató, després de tractar el dualisme ontològic i antropològic, definir què és l'ànima, establir el seu objectiu, i exposar la metodologia basada en l'acte de recordar, descriu les etapes que l'ànima ha de recórrer en el seu camí cap al coneixement.

Plató afirma que existeixen dos tipus de coneixement possibles: un que només sembla verdader i un altre que ho és realment. El coneixement que aparenta ser verdader, però no ho és, està condicionat pel cos i rep el nom de doxa, és a dir, opinió. En canvi, l’ànima, que és la facultat capaç d’assolir el coneixement verdader, s’hi refereix com a episteme, és a dir, saber o ciència. Aquest tipus de coneixement es fonamenta en la raó, a diferència del cos, que es guia pels sentits.

El primer tipus de coneixement, que no és vertader, és impulsat pel cos i guiat pels sentits, la qual cosa el fa subjectiu i particular. En canvi, el segon tipus de coneixement, que sí que és vertader, segur i fiable, és impulsat per l’ànima mitjançant la seva facultat racional, i per això esdevé un coneixement objectiu i universal. Cal recordar que el coneixement només pot ser considerat com a tal si és objectiu i universal; si no ho és, es tracta d’una opinió (doxa) i no d’un saber (episteme).

Cadascun d’aquests tipus de coneixement, la doxa i l’episteme, es divideix en dues subcategories, per les quals l’ànima ha de transitar. Així doncs, aquest procés comprèn quatre etapes de trànsit per a l’ànima.

La doxa es divideix en dues subcategories: eikasia (còpia de la còpia) i pistis (còpia). L’eikasia, com indica la seva traducció, es refereix a la còpia de la còpia, és a dir, a tot objecte, obra artística o qualsevol intent de representació del món sensible. Aquesta categoria està relacionada amb la percepció més superficial, basada en imatges o simulacres que imiten la realitat sensible. En canvi, la pistis correspon a la còpia, és a dir, al mateix món sensible. Aquest món és considerat una còpia perquè, segons la teoria platònica, el món sensible no és més que una imitació del món de les idees, que representa l’ideal i la realitat autèntica. Així, la pistis implica una percepció més directa del món sensible, però encara es troba allunyada del coneixement vertader.

L’episteme, igual que la doxa, també es divideix en dues subcategories: la dianoia i la noesi. La dianoia és un grau de coneixement basat en el món de les idees, en el qual comencem a trobar un coneixement objectiu i universal. Plató assenyala que, en aquesta etapa, ens centrem en les idees de les coses, com les que es treballen en disciplines com les matemàtiques i la geometria. Aquest tipus de coneixement encara necessita el suport de representacions i raonaments per arribar a les conclusions, i per tant, és un pas intermedi en el camí cap al coneixement complet. La noesi, per contra, representa el grau més alt i pur de coneixement. És aquí on s’assoleix una comprensió directa, sense necessitat de mitjancers, de les idees universals i eternes. En aquest estat, l’ànima pot contemplar la realitat última i absoluta, incloent-hi la idea suprema, la idea de Bé, que Plató considera la més alta i la font de tota veritat i existència.

Un cop s’ha arribat a la noesi, el coneixement es transforma en un coneixement intuitiu, perquè la persona ha assolit el grau més elevat de comprensió. En aquest estadi, l’ànima no només entén racionalment les idees, sinó que les reconeix en acte, és a dir, les contempla directament i les identifica plenament en la seva essència.Aquest coneixement suprem permet discernir tot allò que és vertader, bo i bell, conceptes que per als grecs estan profundament interconnectats i formen part de la realitat última. Així, el coneixement intuitiu de la noesi no és només intel·lectual, sinó també existencial i transformador, ja que porta l’individu a viure en harmonia amb les idees universals i eternes.

8. Mite del carro alat.

El mite del carro alat és una metàfora que Plató utilitza en el Fedre, un dels seus diàlegs, per explicar la naturalesa de l'ànima humana i el seu funcionament en relació amb les seves diverses parts. En aquest mite, Plató compara l'ànima amb un carro tirat per dos cavalls, un de blanc i un de negre, sota la direcció d'un auriga (el conductor) que intenta guiar-los. Aquesta imatge il·lustra les dificultats que afronta l'ànima en la seva recerca de la veritat i la bellesa, així com les tensions entre els seus desitjos, sovint contradictoris i difícils de controlar.L'ànima, segons aquest mite, està composta de tres aspectes o facetes. El primer és l'auriga, que representa la part racional de l'ànima, encarregada de mantenir el control i prendre decisions assenyades. Els altres dos aspectes són els cavalls, que encarnen els desitjos de l'ànima: el cavall blanc, que simbolitza els desitjos nobles i elevats, i que Plató associa amb l'aspecte irascible, i el cavall negre, que representa els desitjos innobles i baixos, associats a l'aspecte concupiscible. L'ànima, com es representa en aquesta imatge, és un compost de tres aspectes o facetes, que són les següents:

1. Aspecta o faceta racional. Representada per l'auriga, el conductor del carro. Aquesta faceta s'encarrega de guiar el carruatge, aportant la raó al recorregut de l'ànima i exercint el control sobre els dos cavalls, és a dir, els desitjos.

2. Aspecte o faceta irascible. Representada pel cavall blanc, que encarna els desitjos nobles, com el coratge, la valentia i la determinació. Aquesta part està associada a la voluntat i a les inclinacions elevades de l'ànima.

3. Aspecte o faceta concupiscible. Representada pel cavall negre, que encarna els desitjos innobles, principalment aquells d'origen corporal i material. Aquesta faceta es relaciona amb els instints més baixos i les passions desordenades.L'ànima cau en el món sensible com a conseqüència d'un procés de corrupció o desviació vinculat a la seva experiència de la corporalitat i el desig. El filòsof grec considera que, abans de la seva caiguda, l'ànima habitava en el món de les idees, un espai perfecte, etern i immaterial, on posseïa coneixement de la veritat i de les idees pures. No obstant això, en un determinat moment, l'ànima es veu atrapada pel cos i pel món sensible. En aquest descens existencial, des del món de les idees fins al món sensible, l'ànima oblida tot el que havia conegut en el món de les idees. 

En la següent imatge pots trobar de manera simbòlica la imatge del mite de la caverna:

SEGONA PART: TEORIA POLÍTICA

1. L’origen de l’Estat.
2. La diferència entre estat ideal i febril.
3. La definició de la justícia.
4. La ciutat justa: organització i valors.
5. El filòsof rei.
6. Els soldats.
7. Els artesans.
8. La virtut en la ciutat.
9. El mite dels metalls.
10. L’individu just: equilibri interior.
11. L'eudaimonia.
12. Les formes de govern.
    

1. L'origen de l'Estat.

Plató, en la seva obra política La República, defensa que els éssers humans tenen una inclinació natural a unir-se i establir comunitats. Aquesta tendència no és un fet casual, sinó una necessitat que deriva de la pròpia naturalesa humana. Cap individu, per molt hàbil o fort que sigui, pot assolir una autosuficiència total. La condició humana comporta que cadascun de nosaltres depengui dels altres per cobrir les necessitats més bàsiques, com l'alimentació, la protecció o el refugi, però també per aconseguir un nivell de benestar que vagi més enllà de la simple supervivència.

2. La diferència entre estat ideal i febril

Els éssers humans ens unim per la nostra condició natural, que és essencialment gregària, així com pel nostre desig de supervivència i millora. Tanmateix, no totes les comunitats són idònies, i Plató en té plena consciència.

Segons el filòsof, una comunitat inadequada pot convertir-se en una font de corrupció i caos, en comptes de promoure la justícia i l'harmonia. Per a Plató, el que anomena "estat febril" és la metàfora d’una societat malaltissa, caracteritzada per l’excés, la desraó i la manca de virtut. Aquesta condició genera desequilibris que minen el bé comú i impedeixen el progrés col·lectiu i individual.

Plató adverteix que només aquelles comunitats fonamentades en la justícia, la saviesa i una estructura ordenada poden evitar aquest estat febril. Només així és possible crear un entorn on els individus no només sobrevisquin, sinó que assoleixin l’excel·lència moral i intel·lectual. Aquesta reflexió ens convida a qüestionar les bases de les nostres societats i els valors que les sustenten, destacant la importància de construir comunitats sanes i virtuoses.

3. La definició de la justícia.

La justícia, segons Plató es fonamenta en el principi que cada cosa ha d’actuar d’acord amb la seva pròpia naturalesa i complir la funció que li és inherent.

L’objectiu del filòsof és entendre la naturalesa intrínseca de la política per tal d’esclarir les relacions entre les diferents parts de la ciutat i establir-hi un ordre que permeti a cadascuna exercir plenament la seva funció específica. Aquest ordre, quan és assolit, reflecteix la justícia. Un cop identificada la justícia en l’organització de la ciutat, aquesta també es podrà reconèixer en l’individu, com veurem més endavant.

Per tant, és essencial aprofundir en el concepte de justícia, que, com hem indicat, es fonamenta en establir ordre i assolir harmonia en qualsevol àmbit, ja sigui en l’estructura de la societat, en l’ànima humana o en qualsevol acció concreta. Aquest aspecte serà explorat amb més detall en les reflexions que segueixen.

Tanmateix, cal recordar que només aquell individu en qui la raó predomini com a força central de la seva naturalesa podrà comprendre plenament la justícia. Per tant, ens referim al filòsof. Aquest fet es fonamenta en el principi que la justícia, concebuda com a idea universal, només pot ser entesa i contemplada per aquells capaços de percebre i reflexionar sobre la idea del bé.

4. La ciutat justa.

La ciutat justa és aquella capaç d’establir un ordre i una harmonia perfectes entre totes les seves parts, una organització equilibrada en què cada element ocupa el lloc que li correspon i compleix la funció que li és pròpia. Per comprendre què significa aquesta justícia en l’àmbit col·lectiu, primer cal aprofundir en la naturalesa de l’ésser que dona forma i sentit a la política: l’ésser humà.

L’ésser humà no es redueix al seu cos, ja que la seva essència més profunda resideix en la seva ànima. Aquesta, segons es descriu metafòricament a El Fedó mitjançant el mite del carro alat, és una composició que integra tres aspectes o dimensions essencials: el racional, l’irascible i el concupiscible. Aquestes facetes, en equilibri, no només defineixen l’harmonia de l’ànima individual, sinó que també serveixen com a model per a la construcció d’una societat justa i ordenada.

Plató observa que en cada individu predomina un aspecte específic de l'ànima. Per tant, basant-se en aquest fet, la ciutat ha d'estar estructurada en tres aspectes, corresponents als tres aspectes de l'ànima. La seva disposició i ordenació en la ciutat es determinaran segons la predominança d'un o altre aspecte de l'ànima en cada individu.

5. El filòsof rei. (Àrjontes)

Plató sosté que el filòsof és l'únic veritablement capacitat per governar la ciutat, ja que només ell pot assolir la comprensió de la idea del Bé. Segons el pensador grec, aquesta comprensió no és simplement una fita intel·lectual, sinó el fonament essencial per entendre el sentit profund i el veritable significat de la justícia. Només aquell que ha accedit a aquesta idea suprema pot discernir amb claredat què és just i actuar en conseqüència, garantint així el bé comú i la harmonia dins la ciutat. Cal recordar que la justícia, com els altres conceptes ètics, pertany al món de les idees i, per tant, és objectiva i universal.

El filòsof pot assolir aquest estat perquè és aquell individu en qui la raó, com a aspecte racional de l'ànima, predomina i regeix amb fermesa. Aquesta preeminència de la raó li permet establir un ordre harmònic en la seva naturalesa interior, governant i orientant els aspectes irascible i concupiscible de l'ànima. D'aquesta manera, el filòsof es converteix en el model ideal de governant, capaç d'unir el coneixement teòric amb l'acció pràctica per guiar la ciutat cap a la justícia i l'harmonia.

6. Els guerrers. (Phylakes)

Els guerrers, dins de l’organigrama de la política platònica, són aquells individus en els quals predomina l’aspecte irascible de l’ànima, tal com el defineix Plató. Aquest component irascible representa els desitjos nobles, que es manifesten en qualitats com la valentia, la força, la voluntat i la determinació. Aquestes virtuts són essencials per a qualsevol soldat, ja que li permeten protegir el poble tant de les amenaces externes com dels perills interns que poden sorgir en el si de la comunitat.

7. Els artesans. (Demiurgoí)

Els artesans, dins de l’organigrama de la política platònica, són aquells individus en els quals predomina l’aspecte concupiscible de l’ànima, segons la descripció de Plató. Aquest component concupiscible s’associa amb els desitjos materials, com l’aliment, el descans i el plaer, però també amb la capacitat de satisfer aquestes necessitats mitjançant el treball manual i la producció. Tot i que aquests desitjos poden ser considerats menys elevats en comparació amb altres aspectes de l’ànima, són fonamentals per al benestar i la sostenibilitat de la societat. Els artesans constitueixen la classe encarregada de garantir el benestar material de la comunitat, proporcionant els béns i serveis imprescindibles per al funcionament harmònic del conjunt social.

8. La virtut en la ciutat.

La primera classe és la dels governants o filòsofs-reis, que tenen com a funció dirigir la polis i prendre decisions pel bé comú. La virtut que se’ls atribueix és la saviesa (sophia, σοφία), ja que són els únics capaços de conèixer el Bé en si mateix i d’aplicar aquest coneixement per organitzar la societat de manera justa i harmoniosa. Aquesta saviesa no és només intel·lectual, sinó també pràctica, perquè implica comprendre i determinar allò que és beneficiós per al conjunt de la comunitat. Cal recordar que el filòsof, un cop ha assolit la idea del Bé a través de la dialèctica ascendent (que el condueix des del món sensible fins al coneixement de les formes immutables), ha de fer el pas cap a la dialèctica descendent, que consisteix a aplicar aquest coneixement en l’àmbit pràctic per guiar els altres cap a una vida virtuosa i equilibrada.

La segona classe és la dels soldats o guerrers, responsables de protegir la ciutat dels perills externs i de garantir l’ordre intern. La seva virtut és el coratge (andreia, ἀνδρεία), que es manifesta en la capacitat de mantenir-se ferms davant les amenaces i adversitats, preservant la seva fidelitat als principis establerts pels governants. Aquest coratge no es limita a la valentia física en el camp de batalla, sinó que inclou també una fortalesa moral i intel·lectual per defensar la ciutat segons els ideals de la justícia i el Bé comú.

La tercera classe és la dels artesans, que inclou pagesos, productors, comerciants i altres treballadors dedicats a subministrar els recursos materials necessaris per al sosteniment de la ciutat. La virtut que se’ls assigna és la moderació o temprança (sophrosyne, σωφροσύνη), que es tradueix en l’autocontrol i la capacitat d’acontentar-se amb complir la seva funció sense aspirar a tasques o llocs que no els corresponen. La moderació garanteix l’equilibri social, ja que cada membre accepta el seu lloc dins l’ordre establert i contribueix al bé comú amb dedicació i mesura.La societat ideal de Plató es basa en l’harmonia perfecta entre aquestes tres classes, on cadascuna exerceix la seva funció natural d’acord amb la seva virtut característica. 

En aquest marc, la justícia (dikaiosýne, δικαιοσύνη) es defineix com l’ordre i l’equilibri en què cada classe i individu ocupa el lloc que li correspon i actua segons la seva naturalesa i capacitats. La justícia, així, és la síntesi i resultat de totes les virtuts.

9. El mite dels metalls.

El mite dels metalls de Plató, presentat a La República, explica que els déus van dotar les ànimes humanes de diferents metalls per justificar la divisió de la societat:

1. Or: Per als governants (saviesa).

2. Plata: Per als guerrers (coratge).

3. Bronze o ferro: Per als productors (economia).

10. L'individu just: equilibi interior.

Plató, després de definir i explicar com una ciutat pot arribar a ser justa, estableix un paral·lelisme entre l'organització de la ciutat i l'estructura de l'individu. Sosté que els principis que regeixen la justícia en la comunitat són els mateixos que han de guiar la justícia dins de cada persona. Aquesta idea sorgeix del caràcter universal i objectiu de la justícia, que, segons Plató, implica que ha de manifestar-se de manera similar tant en la ciutat com en l'individu. Aquest paral·lelisme es deu al fet que la justícia comparteix una naturalesa hilemòrfica, en què la seva forma i essència es desenvolupen de manera coherent en ambdós àmbits.

La ciutat ideal de Plató es presenta estructurada en tres parts clarament diferenciades, determinades i organitzades segons la predominança de les diferents dimensions de l’ànima dels seus habitants. Aquesta divisió no és fruit de l’arbitrarietat, sinó que està fonamentada en la concepció tripartida de l’ànima humana, composta per tres aspectes essencials que configuren el caràcter i les inclinacions de cada individu.

Així, l’ésser humà, entès com una entitat harmoniosa que integra aquestes dimensions de l’ànima, té com a màxima aspiració el desenvolupament equilibrat i complet de cadascun d’aquests aspectes: 

1. L’aspecte o faceta racional ha d’aspirar a aconseguir la saviesa (sophia).
2. L’aspecte o faceta irascible ha d’aspirar a aconseguir el coratge (andreia).
3. L’aspecte o faceta concupiscible ha d’aspirar a aconseguir la temprança (sophrosyne).

D'aquesta manera, igual que en una ciutat ben organitzada, l'individu ha d'ordenar les seves facetes internes, permetent que la raó exerceixi el paper de governant. Així, cada aspecte de la seva naturalesa pot desenvolupar la virtut que li és pròpia.

11. L'eudaimonia.

L’eudaimonia, un terme grec que sovint es tradueix com a felicitat, transcendeix la noció d’un simple estat d’ànim o de benestar emocional. És un ideal suprem i la finalitat última a la qual qualsevol persona o comunitat pot aspirar. Per a Plató, aquest concepte està intrínsecament vinculat a la justícia, que considera la porta d’entrada essencial per assolir la veritable felicitat. Segons el filòsof, ni un individu ni una societat poden ser realment feliços si manquen de justícia. Per tant, aquest valor no només constitueix el punt de partida, sinó també el requisit fonamental i culminant del camí cap a l’eudaimonia, un concepte que Plató va explorar i defensar amb profunditat al llarg de la seva obra.

12. Les formes de govern.

1. Aristocràcia: És la forma de govern ideal per a Plató, liderada per filòsofs-reis, persones excepcionals en saviesa, raó i virtut. Aquesta elit governa amb l’objectiu de garantir el bé comú, no el seu interès personal. Es basa en una societat harmònica dividida en tres classes (governants, guardians i productors), cadascuna dedicada al seu rol natural. És una estructura justa i estable perquè cada individu fa allò per al que està més capacitat.

2. Timocràcia: Una degradació de l’aristocràcia, on el poder recau en els guerrers o guardians, que prioritzen l’honor i la glòria per sobre de la raó i el bé comú. Encara hi ha certa disciplina i ordre, però l’ambició i la competitivitat entre els governants poden portar a tensions internes. Aquest sistema és menys racional, ja que manca de l’estabilitat proporcionada per la saviesa dels filòsofs.

3. Oligarquia: És una forma de govern dominada pels rics, on la riquesa es converteix en el criteri per accedir al poder. Aquest judici fomenta la desigualtat social, ja que els pobres són exclosos de la política i la societat es divideix en dues classes oposades. La cobdícia preval sobre el bé comú, i l’estat es torna inestable perquè les tensions entre rics i pobres poden derivar en conflictes o revolucions.

4. Democràcia: Tot i que ofereix llibertat i igualtat aparent, Plató la considera una forma caòtica de govern, on les decisions es prenen impulsivament i sense el criteri d’un lideratge virtuós. La llibertat sense límits porta al desordre i a la manca de disciplina. Qualsevol persona pot accedir al poder, independentment de la seva competència o saviesa, cosa que fa que la democràcia sigui vulnerable a la manipulació i la decadència.

5. Tirania: Pitjor forma de govern i el resultat final de la degradació de les altres. Un sol individu concentra tot el poder i governa per satisfer els seus desitjos personals, sense tenir en compte el bé comú. La tirania es caracteritza per l’opressió, la corrupció, la por i la violència. Els ciutadans viuen sota repressió i no hi ha cap tipus de justícia ni estabilitat. És el col·lapse complet de l’ordre i la virtut.

Tots els drets estan reservats pel titular dels drets d'autor de la pàgina filobatxillerat.cat. Queda estrictament prohibida la reproducció, distribució, transformació, total o parcial, dels continguts sense el consentiment previ i explícit del titular.